Otel.lo

Un veloç comentari sobre la Verneinung
Hugo Monteverde
Barcelona 2002

Prenguem a Otel·lo de Shakespeare sense la pretensió d'emular el trajecte de Lacan quan recorre Hamlet.
A punt de començar, el projecte amenaça de desbordar-se. En quina de les grans tragèdies de Shakespeare no es parla del mateix? Però controlémonos, que d'això es tracta gairebé sempre. El propòsit és dir alguna cosa sobre Otel·lo i, especialment, sobre Otel·lo en el seu ànecs patètic.
Com és de rigor, comencem per Hamlet. De el danès coneixem a la perfecció la història dels seus progenitors, amb la massa perfecció de la qual només és capaç la lletra. De la seva nòvia a penes res, si no és en el après-coup del seu suïcidi. És veritat que té un pare ximplet, que Hamlet la mestressa, que ella és la història que no cessa de no escriure.
Podria haver estat Oh príncep marcit dels llibres! Hamlet la rebutja, fingeix menysprear-la, li suggereix que ingressi en una Nunnery, que en l'anglès de llavors al·ludeix a "convent" i a "bordell":
Mai va ser tan tosca l'ambigüitat, però és que no es tracta d'Ofelia, es tracta de la Reina.
La dona és per a Hamlet la mare, de la mateixa manera que el pare és un espectre i ell un obsessiu.
Recordem aquella escena en què el fill i la mare estan a soles. Ho estan de la manera lacaniana:
Darrere de la cortina està Polonio, un Otel·lo que fa pena.
Hamlet insisteix sobre el pare simbòlic, tot i que, com ens passa a tots, no troba millor manera de fer-li reconèixer la seva opinió a la mare que posant-li davant els ulls el medalló amb l'efígie de el pare imaginari. Lloa la seva bellesa, la seva força, la seva categoria colossal, com mai ho hagués fet la mateixa Ofèlia. La Reina, com era d'esperar, no entén res -caldria prestar més atenció a això i si l'espectre és una al·lucinació?
Què vol aquest fill que la vol? Que la vol no hi ha dubte, vegeu sinó la seva esgarrifosa comiat en un dels tants finals que l'obra ens proposa.
Vol Otel·lo a Desdèmona? Sens dubte, està més que calenta per ella. Però la mata. De la conjugalitat d'Otel·lo ho sabem tot; dels seus pares, en canvi, res. En aquest pla és la inversa de Hamlet. Però hi ha més, a Hamlet li fascinen els dubtes, a Otel·lo les certeses. El moro té al seu costat, en lloc d'un pare fantasma, a un cortesà ambiciós. No és una veu superyoica que vaga pels torrasses de el castell d'Elsinor, sinó que sempre està en el lloc indicat i en el moment just, com Maquiavel recomanava al seu príncep.
Diu que el seu senyor és un monstre de luxúria; la diferència d'edat amb la seva Desdèmona parla també d'una fitada pederàstia. ¿Es refereix a això Yago? No crec que li importés gaire, ja que sap de la sexualitat l'única cosa que mereix saber-se:
Si falta l'altre, hi haurà mort. O, en termes de Lacan, la relació sexual no existeix.
Una energia incontenible escampa pels fornits músculs i la sospitosa pell de l'Moro la sang que ell mateix acabarà per fer fora de si. És un guerrer aplicat ... Fins i tot li resulta difícil ser-ho, fins que es troba amb la pulsió. Tot és oposat al que passa amb Hamlet, aterrit per la pulsió, pernoctant en el desig impossible.
Si va abandonar al seu pare per anar-se'n amb tu per què no hauria de abandonar-te també a tu? En el pol oposat d'aquesta intel·ligentíssima insídia hi ha el bram de vell xaruc i presumit:
'Hamlet, venjança!
Ara bé, què passa amb el triomf? Aquesta pregunta efectivament al·ludeix a la cura.
Hamlet i Otel·lo moren. El primer, per error, el segon, per una precisa estocada que es propina al ventre. Vés a saber si el que tant li va agradar a el desig de Freud de l'obra de Shakespeare no va ser aquest lapsus radical de príncep.
Les ordres del rei Hamlet s'han complert. Però què designis s'adonen del final de Otel·lo? A la seva manera, tots dos són triomfadors en la mascarada, tal com l'entén Lacan, que, francament, no és molt entendre. Pura, tendra, font d'amor i de vida serà per sempre la estrangulada Desdèmona i també la adulterina Gertrudis.
Quina cosa, amb quina facilitat sorprenent es salven les dones amb quina fragilitat sorprenent!
Es aventura la hipòtesi que la guerra és mala cosa.
Otel·lo se salva de la psicosi mentre el déu de la guerra el protegeix, el mima, ho assenyala. És el campió negre! Hamlet li té molta por a la guerra, a la lluita entre homes ben plantats, titànics, bells com el seu pare. Aposta per un déu més segur. Més cristià, potser, a la fi i al el cap Otel·lo és de terra d'infidels.
Imbècil, li diu més o menys Emília quan ja es va descobrir el pastís, aquest mocador que et va condemnar a fer la barbaritat que has fet, era meu. D'acord. No obstant això, el significant "mocadoret" és de Yago, home sense superjò il·lustre.
Yago o la perversió de Déu -bonic títol.
Si Hamlet s'hagués adonat d'una hora lluny, hagués embarcat a Yago en una expedició marítima i donat les oportunes ordres a la tripulació perquè es desfessin d'ell. En canvi, els "monstres de luxúria" són presa dels perversos. Que l'hi diguin sinó a tots els pobres infeliços que paguen fortunes per creure el poc complicada que és la pobresa:
Pornómanos, ludòpates, infatuats, teleaddictes ...
Però bé, com deia aquell entranyable cambrer d'una pel·lícula de Billy Wilder:
"Aquesta és una altra història".