Oscar Masotta

Hugo Monteverde

Oscar Masotta: símptoma lacanià

Corria el mes de setembre, per ser precisos el dia 13 de 1979, quan moria Oscar Masotta després d'una convalescència difícil però treballant com a psicoanalista i docent fins gairebé el final; a el següent dia de la seva mort les seves restes eren dipositats al cementiri de nord de Barcelona. Mario Pellegrini, editor i amic, va facilitar a tots aquest dur trànsit.
Cinc anys abans, el 1974 partia de Buenos Aires a Londres deixant després de si un ensenyament que vaig tenir el privilegi d'escoltar més d'un lustre. Eren els grups de lectura de l'obra de Sigmund Freud on, un per un, tenia l'obligació d'exposar un text que es discutia sota la seva cal saber.
El seu ensenyament va fer escola i diferents psicoanalistes van implantar el seu estil, Juan Carlos Indart amb els seus grups de lectura sobre Saussure, Arturo Lopez Guerrero amb la seva mirada crítica en la lectura de la psicoanàlisi i tants d'altres.
Cal ressaltar, que en aquelles dècades dels 60 i 70 l'obra freudiana posseïa molt poques bones traduccions. Estava l'anglesa, la Standard Edition i la castellana de Luis López Ballesteros que va publicar Edicions Roda. Seriós no hi havia res més, a més de l'original en alemany. En l'edició en llengua francesa, a part de profundament incompleta, el traduït en aquests anys 60 i 70 fregava el aberrant i per aquest motiu Jacques Lacan no va tenir més remei que aprehendre a Freud des de l'alemany, ja que en l'anglès no es manejava com va corroborar el propi Masotta en la seva trobada amb ell.
Ni Oscar Masotta s'ordenava bé en francès, ni Jacques Lacan en anglès, aquesta va ser la segona dificultat d'aquesta trobada que tots dos van tenir a París.
Per què ¿dic la segona i no la primera? Perquè en aquest moment els dos personatges eren els únics que tenien una idea profunda dels textos freudians per fora de la lectura de molts que es regodeaban dient-freudians. No oblidem que Norman O. Brown era una excepció en la forma de llegir a Freud als Estats Units.
A Buenos Aires vam tenir el privilegi de poder llegir a través de el programa estructural de lectura, que va construir el propi Masotta, l'obra freudiana de manera inèdita al món. Oscar Masotta en els seus grups d'estudi, és bo recordar-ho, feia servir les dues traduccions tant la de Ballesteros com la Standar i corregia les diferències significants, gramaticals, de concepte, les complementava a falta d'un saber de la llengua alemanya. Sempre ens deia, el "Acudit i la seva relació a l'inconscient" il·legible, mai podrem saber res d'aquest text si no sabem alemany i el de Viena; és intraduïble.
A París, per boca de Jacques Lacan, posseïen similar privilegi però a diferència del que discorria amb Masotta a Buenos Aires, allà ningú tenia de primera mà l'obra de Freud, ni Jacques Alain Milller, ni Eric Laurent, ni Colette Soler, ni tants altres col·legues francesos que només van conèixer a Freud pels seminaris que Jacques Lacan impartia de manera directa, ja que en la seva llengua gala no tenien el material idoni per tenir una lectura seriosa i de primera mà del que s'ha exposat per Freud en la seva llengua alemanya.
Tot això va gestar un clímax que expliquen una sèrie d'esdeveniments que descriuré de manera molt succinta.
PRIMER. La trobada entre Oscar Masotta i Jacques Lacan no va ser precisament una bassa d'oli. Rithée Cevasco em va comentar en persona que el problema lingüístic tampoc va facilitar molt la cosa. El primer li va demandar el segon l'entrada a l'École freundienne de Paris, qüestió a la qual el mestre francès va accedir però, quan directament va veure el discurs que va preparar el mobilitzador de Buenos Aires per al seu ingrés, directament li va dir no; havia de fer un altre text. Lacan no va acceptar que Masotta expliqués la realitat de la seva trajectòria, els seus grups socràtics, com solia ell cridar afectuosament als seus grups de lectura de Freud, sota l'excusa beata que cobrava per ells, quan en el fons era una cosa que no podia desenvolupar el propi Jacques Lacan. Quantes vegades Lacan es lamentava que els seus seminaris no fossin més íntims, menys massius, amb un públic més restringit, per ventura Oscar Masotta no li portava un treball íntim i seriós amb els seus alumnes que el propi mestre francès enyorava?
Estaria ja en potència, segurament, l'Alzheimer que va patir el mestre francès i que va conjurar de manera eficaç en el seu ensenyament dirigint-se a la topologia nodal, fent els seus nusos i recreant en aquest profund silenci dels seus últims seminaris; però aquest desencontre va més enllà, toca les bases mateixes d'evitar un reconeixement explícit de Jacques Lacan per tot el fet per Oscar Masotta per difondre el seu ensenyament.
SEGON. Tal desagraïment no és un fet menor i sempre m'he preguntat què hauria passat a la història si Masotta no hagués mort tan jove.
Segurament les coses no haguessin estat fàcils per a ell quan dos anys després moria Jacques Lacan, un 9 d'setembre de 1981; potser hauria retornat a Argentina com d'altres que tenint una posició rellevant en la psicoanàlisi abans de l'arribada de l'Champ freudien a Barcelona volien tenir una relació de treball amb ell.
Quan Oscar Masotta va publicar en castellà el Seminari XI de "Els quatre conceptes", és veritat que no hagués estat possible sense l'assentiment de l'mestre francès, però mesos després d'aquesta publicació, amb la que va ser llavors la mare del meu primogènit, vam estar parlant amb Carlos Barral, allà en el seu entresòl amb finestral al carrer Balmes de la seva editorial Seix Barral, per a la prova de traducció de l'Seminari I. la prova es va presentar, es va aprovar i el propi Masotta em va recomanar la col·laboració d'un tercer traductor que era Carmen Gallano; no tenia total confiança en el meu maneig de l'francès i ell mateix em va demanar, al seu pis del carrer Aribau, que acceptés la col·laboració de Carmen doncs havia estat molt més temps vivint a París; van ser sincers arguments que vaig acceptar. Però tal empresa no va poder acabar-se, es va esborrar de el mapa tal possibilitat. Jacques Alain Miller prenia el comandament de la qüestió amb Paidós per a les versions castellanes i això passava molt abans que a la ciutat de Màlaga Oscar Masotta descobrís la seva malaltia, diagnosticada amb el concurs d'alguns dels seus alumnes.
Sabem que un parell d'anys després, Jacques Alain Miller es presenta en "Lletra Viva", aquí al carrer de Coronel Díaz a Buenos Aires, per retirar-li per la via jurídica tots els Seminaris de Jacques Lacan que traduïa i publicava una mica de " estrangis ", però que generaven molt oxigen als estudiosos de la seva obra que anava publicant-se a comptagotes.
TERCER. Oscar Masotta funda la "Biblioteca freudiana de Barcelona" tenint a l'enfront de la seva presidència a Joan Salines i Roses; mentrestant també ha de refundar la "Escola Argentina a Buenos Aires", ja que l'anterior -la primera que crec- la "Escola freudiana de Buenos Aires" i de la qual era membre i president honorari, va entrar en les divisions típiques de les aldees psicoanalítiques .
A partir del 1977, amb l'embaràs de la seva dona i el naixement de la seva filla Cloe, Oscar Masotta es va refugiant progressivament en els seus grups de lectura i les seves analizantes per acabar tramitant finalment la seva convalescència fins al final dels seus dies.
Als pocs mesos de la seva mort, l'any 1980 Jacques Alain Miller convoca la primera trobada de psicoanàlisi a Caracas amb la presència d'un moribund Jacques Lacan i amb un cartell de difusió representant una esquemàtica cara de l'mestre darrere d'un bon micròfon, cap orella com en el subsegüent; Bons Aires, bressol de la difusió de l'discurs i l'ensenyament lacaniana en castellà, és completament relegada.
Dos anys més tard, el 1982, la Deuxème Rencontre a París amb Lacan ja mort, es manega l'arribada dels seminaris de el Camp freudià a Espanya per a un futur proper. Prèviament van tenir lloc les Jornades Ornicar a Barcelona organitzades per Mario Pellegrini i allà, en aquesta ciutat, sorgeix el Cercle a què m'incorporo dissolent el "Grup freudià lacanià de Barcelona" que vaig fundar amb Mònica Torres i Nélida Halfon entre d'altres a l'anar-nos de la " Biblioteca freudiana de Barcelona "després de la mort d'Oscar i l'arribada de Germán García que no va deixar molt espai.
Grup entranyable el freudià lacanià i que, amb la partida a l'Argentina dels meus anteriors col·legues esmentades en 1983, vaig haver de liderar en solitari. Així quan es va plantejar la refundació dels grups hereus de l'ensenyament de Masotta a Barcelona vaig cometre l'error -sens dubte fruit d'un idealisme juvenil- de dissoldre-i integrar-lo en el Cercle de Barcelona.
Dos anys més tard, el 1982, la Deuxème Rencontre a París amb Lacan ja mort, es manega l'arribada dels seminaris de el Camp freudià a Espanya per a un futur proper. Prèviament van tenir lloc les Jornades Ornicar a Barcelona organitzades per Mario Pellegrini i allà, en aquesta ciutat, sorgeix el Cercle a què m'incorporo dissolent el "Grup freudià lacanià de Barcelona" que vaig fundar amb Mònica Torres i Nélida Halfon entre d'altres a l'anar-nos de la " Biblioteca freudiana de Barcelona "després de la mort d'Oscar i l'arribada de Germán García que no va deixar molt espai.
Grup entranyable el freudià lacanià i que, amb la partida a l'Argentina dels meus anteriors col·legues esmentades en 1983, vaig haver de liderar en solitari. Així quan es va plantejar la refundació dels grups hereus de l'ensenyament de Masotta a Barcelona vaig cometre l'error -sens dubte fruit d'un idealisme juvenil- de dissoldre-i integrar-lo en el Cercle de Barcelona.
Dos anys després, tercera trobada a Buenos Aires, amb aquest menyspreable cartell de prats verds cridaners amb vaques holando-argentí a l'estil naïf; miserable tercera trobada destinat a esborrar tot l'ensenyament que Oscar Masotta va desplegar en el món de parla castellana i també anglesa que, encara que en menor mesura, també la va efectuar.
Aquests són fets que vull exposar, com he dit en anteriors paràgrafs, de forma succinta per mostrar que la psicoanàlisi no està lliure de les misèries que habiten en altres institucions professionals.
Quan l'abril de 1975 em vaig trobar amb Oscar Masotta a Londres, em va parlar de la dificultat que comportava introduir-se en el teixit cultural anglès. També em va comentar del seu projecte de presentar-se en Vigo per intermediació de l'psiquiatre José Rodriguez Eiras. Vaig veure a l'Oscar, allà, un home amb l'entusiasme de sempre.
Després de reis de 1979 havia lògicament un home aclaparat pel seu estat i per l'orfandat en què deixaria la seva fecunditat, però advertit el tret ego centrípet i endogàmic, de certs deixebles gals de Lacan i de el propi mestre, qüestió que no vaig escoltar per la meva infortuni per dècades.                                                                              
                   
              Barcelona, ​​confinament de el 3 d'abril de 2020.