El futur clínic de la psicoanàlisi

Hugo Monteverde

Marques de la ciència en l'eròtica de el cos.

Des de la cirurgia estètica, l'ortopèdia dels trasplantaments d'òrgans, les pròpies intervencions de "reassignació de gènere" amb els seus teràpies de androginización, o masculinització hormonals, la ciència ens mostra com el seu discurs s'enreda, s'articula, sense embuts a una eròtica de el cos i que no escapa a les lleis de la sexuació.
Aquí on la nostra època ens mostra una precarietat cada vegada més gran de la complexitat a nivell del simbòlic, el cos i la imaginarización de noves formes de simptomatologia somàtica ens assenyalen tota la seva magnificència per a sorpresa de l'discurs mèdic i de les ideologies d'una política de debilitat mental a les preteses societats de l'pseudo benestar social.
Lacan no es va aturar en la metàfora paterna i des del Seminari 16 en endavant s'endinsa en una nova clínica del que borroneo on plantejarà diverses formes de nominació.
No és un més enllà de l'Èdip, sinó simplement el funcionament d'altres formes de nuament subjectiu on el Nom d'el pare pren unes característiques que no es redueixen exclusivament a la tríada imaginària de el pare, la mare i el nen al interjoc de la clàssica eròtica que ens presenta el discurs de Sigmund Freud.
Jacques Lacan ens suggereix altres formes de nuament, per cert menys funcionals als ulls d'una concepció normatizante, però no per això no menys funcionals.
Com és possible concebre tal qüestió?
És veritat que endinsar-nos en això és anar a un territori poc explorat però on la clínica que es s'esdevé en un futur pròxim haurem de tenir present.
Tant en camp lacanià, com el freudià han estat més preocupats per reflexionar sobre els termes "polítics" de nominació de les seves respectives escoles que pels aspectes contemporanis d'aquesta nova clínica que ens proposa Jacques Lacan.
Les neurosis, les perversions i les psicosis amb els seus ignots camps de l'esquizoide autisme o els seus transexualidades -com camp privilegiats de les diferents falles en la sexuació- segueixen aquí com sempre, sense més variacions que les acomodacions pròpies d'una època en la qual es despleguen els efectes perversos de l'discurs de la ciència.
No obstant això els anudamientos que ens porten a les categories clíniques de sempre no es redueixen a les febles categories, que ara per ara, reflecteixen el senzill discurs edípic.
Una eròtica més salvatge i no menys efectiva sembla marcar noves formes Borromeas de nuament que ens llancen a una clínica on el corporal va prenent lloc davant d'un simbòlic de el sentit.
Les estructures psicòtiques funcionals i els trets de perversió van prenent terreny sobre la neurosi.
La interpretació cedeix lloc a l'acte en la nostra pràctica i d'allà que una eludización d'aquesta clínica de el nus a la qual ens convoca Lacan sigui d'una importància princeps per als temps que s'acosten.
Per Lacan el seriós d'aquesta clínica és desplaçar el concepte de castració freudià al que suposa la falla. La falla com el que conformarà el funcionament d'una estructura subjectiva i que a el mateix temps presentarà una funcionalitat subjectiva. Aquesta falla serà a el mateix temps més evident en la mecànica subjectiva en la mesura que a l'allunyar-se de l'eròtica edípica seu funcionament presentarà una major pobresa "simbòlica" o el que és el mateix una major dificultat interpretativa per les vies clàssiques.
L'estructuralisme, és el seriós, ens assenyala Lacan en el Seminari 16 i ho és per sostenir una teorització des del punt de falla, des la baula més feble de la cadena com a element consolidador d'ella.
Concebre una nova clínica, des del borromeno, no suposa noves categories clíniques ja que aquestes encara hi són.
Ni el psiconálisis, ni altres subjectivitats, ni discursos inventen noves categories clíniques.
La Teoria Queer amb els seus preformativos derridianos no mostren més que la pobresa de la pensada de la nostra època.
El seriós de la pensada estructuralista i de la psicoanàlisi lacaniana en la seva lògica borronea s'inscriu en aquestes altres reflexions basades en l'error com el sofisma de el temps lògic en la seva afirmació de certesa anticipada, el nombre d'or trobat per Leonardo de Pisa, la delirant aposta de Blaise Pascal o sofisticació matemàtica de Johannes Kleper on el propi Jacques Lancan ensopega en que això cau o potser s'escapa Perquè no? Lacan també ensopega, d'allí el seu geni com el de Freud.
La clínica de el segle XXI serà la de comprendre les diferents falles de preclusió en l'estructura subjectiva, els seus suplències perverses i el nuament borromeo funcional de les mateixes.
La qüestió de tota elucubració veritable, fa a una clínica actual i futura que ira radicalitzant el precluso, i passa per fonamentar-la en la seva pròpia falla.
A la nostra disciplina, la psicoanàlisi, aquesta falla s'expressés en aquest "plus de gaudi" que remet l'objecte petit "a" i que com a fracàs de tota inscripció fàl·lica inunda la reflexió de la diagnosi diferencial en les seves diferents vessants i mecanismes, encara que això no suposi noves estructures clíniques.
El discurs de la ciència i la seva pràctica no és aliena a aquesta nova manera d'entendre una praxi clínica que encara està per construir a la disciplina psicoanalítica, però on no tindrem més remei que fer-la si volem que la practica psicoanalítica sobrevisqui en un futur.                                                                                          
                              20 d'abril de 2010. Màlaga