Covid 19

Hugo Monteverde

Covid 19: Una Nova Era Pandèmica.

Crèiem fins fa un instant que la revolució industrial havia finit i ingressàvem a l'era tecnològica informàtica.

Estàvem convençuts que l'efecte hivernacle era la desertificació dels cultius, l'escassetat d'aigua, la pèrdua dels boscos o la crescuda de el nivell de la mar sobre les ciutats costaneres.

Però no, abans d'això i ja mateix tindrem altres novetats, en un parell de setmanes la realitat dóna el cachetazo i ens reenvia a la veritable naturalesa de les coses. Primer mostrant-nos, ja fa molt de temps, que ho amable de el clima de què hem gaudit per mil·lennis arriba a la seva fi, submergint-nos en copioses pluges, inundacions, tempestes mai vistes amb reiteració d'huracans en zones inèdites i ara, la guinda, el Covid 19 .

Pel que fa a l'coronavirus no només ha arribat per quedar-se sinó que ens portarà, en un temps no molt llunyà, als seus nous cosins germans. Dues són les possibilitats, una la menys probable i més rocambolesca que sigui un virus modificat de laboratori, solt per l'error humà o la insídia d'una guerra comercial on la Xina, és visible, surt beneficiada. L'altra possibilitat, la més factible, producte de l'salt viral de la cadena tròfica animal a la humana per efecte de l'canvi climàtic i igualment, amb el granet de sorra de les grans granges xineses de cria massiva d'animals per al consum humà.

I no només de l'canvi climàtic, sinó de la pressió de l'humà sobre la natura. O és que avui podem realment parlar d'animals salvatges?

Més que salvatges, la nostra fauna natural s'ha convertit de salvatge a estressada.
 
Però sigui la hipòtesi que sigui, la d'un virus de laboratori o el salt de la cadena tròfica, cap de les dues és bona. Amén que la segona, a l'restar de recursos, no fa gens improbable que finalment es complementi amb la primera en pocs anys.

 

Hem ingressat en una nova era, que no és la de la intel·ligència artificial, les xarxes socials de comunicació o els nous sistemes d'automatització dels recursos. La nova era no és la fi de la revolució industrial enfront de la telemàtica, sinó el residu que la industrialització de el segle XIX i XX ha deixat com a seqüela en l'efecte hivernacle amb les seves pandèmies i clima devastador.

 

És veritat, sens dubte, que la psicoanàlisi ha participat en tot això -o sent més modestos ho ha acompañado- i és més, ha sorgit per aquest embrió que va induir la ciència unida a l'discurs capitalista; avui veiem els seus fruits en aquest nou corpus que ens porta a l'confinament. Si la psicoanàlisi va acompanyar a l'capitalisme en la descomposició dels semblants que sostenien l'antic règim de la repressió de l'gaudi sexual, avui aquesta aparent alliberament ens remet a l'confinament extrem, ningú pot ja sortir de casa seva.

Podríem dir que en aquesta nova era de pandèmies resideix l'èxit de la psicoanàlisi, el malestar en la cultura preanunciat per Sigmund Freud avui es presenta en acte en aquesta nova era que habitarem. I no oblidem que Lacan ens va advertir sempre contra l'èxit mateix de la psicoanàlisi i que aquest encert provocaria el retorn a l'era obscura de el pare convocat des de la pròpia religió.

Això suggereix una pregunta:
                              en quina mesura el capitalisme va necessitar, o es va servir de la psicoanàlisi per promoure aquest gaudeixi d'alliberament que en veritat conduïa a el pitjor. Doncs aquesta aparent llibertat sexual que irrompia en el món de la mà de la píndola anticonceptiva, era la cortina de fum de l'alliberament sexual agermanada a la desinhibició despietada de la industrialització. Per tant fals dilema, la psicoanàlisi és un raig de llum inèdit en el coneixement humà però símptoma i a el mateix temps vassall de la ciència i el capitalisme. Tots dos, capitalisme i psicoanàlisi promouen un gaudi despullat; el capitalisme de manera salvatge i la psicoanàlisi tractant de demudarlo de forma controlada i advertit -coneixedor de l'horror que portaveu de l'impossible que l'acompanya i per tant buidatge de la demanda sàdica que el superjò li imprimeix, però tampoc aconseguint-se plenament ja que en veritat és un fruit de l'propi discurs capitalista.
                              
La psicoanàlisi és el símptoma de la ciència en tant reintrodueix a l'subjecte que la ciència forcluye.

Però el discurs capitalista no és a el mateix temps símptoma de l'discurs psicoanalític?

Si el discurs de l'amo va ser el que desconstruyó el discurs psicoanalític no és per ventura el discurs capitalista el que desconstrueix a l'psicoanalític?

Potser és aviat per saber-ho, però el que si és evident a nivell de les noves demandes de cura és que el discurs capitalista i el sistema de relacions socials que engendra fa obstacle a l'funcionament de el dispositiu analític a l'estar més present una lògica perversa de gaudi mes que l'amorosa.

I és més, el gaudi trasmudat de tots dos implica la solitud, és un gaudi nu però solitari. Tanmateix hi ha una diferència essencial, mentre en el llogaret psicoanalítica és un gaudi que tendeix a l'endogàmia per a protecció del salvatge social, el gaudi que alimenta el discurs capitalista és global, universal i profundament exogàmic.

No només el discurs capitalista ens porta la davantera sinó que en aquest punt la psicoanàlisi com a discurs no té res a fer, només observa, interpreta, però els seus efectes són nuls per fora dels llogarets endogàmiques que impliquen les escoles, instituts i societats psicoanalítiques. Endogàmia entre elles mateixes, el súmmum dels súmmums de totes les estultícies, estultícia que per estructura comporta la lògica gregària de la psicoanàlisi, ja que en veritat la pràctica analítica és vassalla el funcionament de l'discurs capitalista; és a dir del que circula en la societat que habita.

Pot ser que en l'un a un del particular de cada cura la psicoanàlisi operi i funcioni d'una manera molt subversiva, però per fora del que és individual amb els seus transformacions, l'articulació al gregari social no faci més que símptoma de l'capitalisme.

Que potser no es diu que és més fàcil arreglar la situació econòmica social d'un analitzant que la seva pròpia sexualitat o emocionalitat. ¿No és evident que el buidament de gaudi és una volta que permet sortejar l'impossible de la manca de relació sexual?

Per això la psicoanàlisi va tenir el seu moment de major desenvolupament en les albors de l'capitalisme. Solem dir que necessita de la democràcia per poder prendre presència, cosa que no és d'el tot cert si pensem que època va habitar Sigmund Freud, però potser té també alguna cosa a veure aquesta afinitat al fet que hi hagi una confluència en aquesta qüestió de la promoció d'un gaudi nu on el discurs capitalista sens dubte és més destructiu però a el mateix temps més potent a l'tenir menys prevenció davant de Tànatos.

Doncs mentre la psicoanàlisi ens preanuncia, per boca de Freud, d'un futur de malestar en la cultura el capitalisme ens porta avui en acte l'Era de l'Malestar i les Pandèmies.

Podem dir veient, la nostra actualitat, que la psicoanàlisi és vassall de l'capitalisme i com a tal no aportarà cap solució a l'horitzó de problemes que com a espècie se'ns acosten; però que a el mateix temps, el desplegament capitalista de la nostra societat certifica la idoneïtat predictiva de gairebé un segle de la doctrina psicoanalítica.

Fineixen els llums i una lògica medieval es presenta; estranya paradoxa d'aquesta modernitat de l'big data que no sembla molt eficaç enfront de l'Covid 19.
                                                                                 
                      Confinament a Barcelona 28 de març de 2020.