"Collage Clínic" o la importància del "Diagnòstic Diferencial"

Hugo Monteverde

La doble enunciació va ser utilitzada per Freud en comptades ocasions. La va desplegar amb mestratge en el cas Hans per voltar la Neurosenwahl d'una Ding implacentera.
No serà per tant, la nostra exposició, l'enunciat d'un pare i fill voltant la realitat de la mare en la determinació de la fòbia, sinó els retalls d'un dir de l'escolta de l'psicoanalista entre el neuròtic i el psicòtic. Diplopia que "bordelinizará" ja no una estructura clínica sinó aquesta categoria de punt de Capitón. Crec que a Jacques Lacan, l'enunciat d'aquest concepte li va servir per a bussejar en l'obscuro univers de la Verwerfung del "Home dels Llops".
Per elaborar, en definitiva, l'estatut de la significació de l'subjecte a la metàfora de el pare. Capitón entre significant-sentit i l'absència podria establir-se en no més d'uns pocs anudamientos generals en les diferents casuístiques -segons paraules de l'propi Lacan.
Així hem de plantejar que privilegiar, si un nuament significant-gaudi o un altre de significant-sentit, doncs de com encarem la qüestió està no serà indiferent a com estructurem un Diagnòstic diferencial.
Relats:
Un suïcidi matern en plena obertura del puberal deixa a Miquel a la certesa de no haver ocupat cap posició sòlida en el fantasma matern que li permeti fixar un altre aspecte que no sigui el d'un estatut fàl·lic degradat.
Punt de fragilitat que l'analitzant en qüestió pretén segellar amb un lloc d'absència. Absències de records, confusió en el pensament que li atorgués una certa mitologia a la seva història familiar, absència enfront de tot el que fa i com aliè a les seves produccions que li vindrien a atorgar un lloc en la vida.
Punt d'absència la angoixa concomitant donava compte de l'saber de com aquesta aparent "ajenitud" en les coses, recobria un punt d'inconsistència estructural, consistent en un jo amb una gran fragmentació.
És precisament en el primer moviment de la fractura de la precària homeòstasi subjectiva que aquest subjecte pot produir, per una vegada més, un nou intent d'anàlisi -el tercer.
La seva demanda s'inscriu d'entrada a la resituació de l'angoixa davant de no sentir inscrit en res del que era la seva història.
L'angoixa amb el córrer de les entrevistes deixa el seu lloc difús, amb seudas explicacions obsesionales de el tràgic abandonament matern, per situar-se en la profunda divisió que suposava la seva quotidianitat. Escissió situada per una banda, en una avorrida vida matrimonial amb una molt pobra vida sexual amb la seva dona i una tasca professional -psicoanalista- que no acabava de sentir com a pròpia, i el recorregut per una llarga sèrie de relacions extremadament promíscues en on havia un satisfactori gaudi clandestí.
No és així el cas d'Antonio, caixer per més de vint anys en una entitat bancària. Viu la seva angoixa sense una explicació aparent, sense més justificació que el de no poder sostenir res, absent d'ella tot el que li és possible i soportándola estoicament. Aclaparat després d'un intent de suïcidi, arriba a la meva consulta sense més deliri que l'insuportable pes de no poder sostenir el seu pensament. Sempre se li arma un curtcircuit, se li desintegra el cap, "[...] És com si les paraules i les coses estiguessin fora de mi [...]". No recorda quan ha estat l'última vegada que va tenir relació amb la seva dona "[...] Fa molt que no sento cap sexualitat encara que estigui hores tocándomelo [...]" i em demanda si el "Tauritón" suposaria una solució al seu problema. "[...] La gelea reial no em dóna cap resultat [...]" No creu tampoc que el venir a veure canviï les coses, ell és així des de sempre, constantment li ha costat viure.
Ambdós casos presenten semblances imaginàries i fins de sentit en moltes de les qüestions exposades:
                 ¿Però és el mateix gaudi el que està en joc?
Miguel planteja en les entrevistes preliminars un interrogant per primer sobre la seva identitat sexual, recorregut que permet ressituar encara més aquest lloc com a font no només de plaer sinó també d'angoixa.
L'associar aquesta sèrie com a intent d'presentificar a l'altre de la mort amagat durant tants anys i que l'interrogava sobre els seus reals inclinacions sexuals, provoca paradoxalment en molt poc temps la caiguda d'aquest model de gaudi.
Deixa de practicar les escenes summament promíscues i prostituïdes que per anys van travessar la seva vida.
Com el fumador espantat, que per la seva angina de pit abandona sorpresivamente el tabac, Miguel talla d'arrel amb els seus hàbits sexuals.
Caiguda que se salda amb una nova formació simptomàtica que li permet estabilitzar un nou llaç de tipus heterosexual que en la seva forma d'amor i plaer li resulten absolutament originals en la seva història.
Irromp així l'amor a una nova dona que vindrà a ocupar tot en la seva vida. La dona que li permet un tret pervers en l'heterosexualitat. La dona tota universal com veritable ortopèdia neuròtica de l'jo des d'on apuntalar la fractura narcisística de la relació materna. Ortopèdia, d'altra banda, destinada a destituir els ideals paterns, enunciats de manera marcada en aquesta història.
S'inscriu, per tant, en el recorregut d'aquesta cura un apuntalament libidinal, sublimació, de la figura femenina per fortificar la fragilitat estructural de l'subjecte. Podríem dir que Miguel aconsegueix passar de la satisfacció de la tendència, que suposa el seu tret pervers, a un començar a saber que fer amb l'objecte femení en la genitalitat.
Hi ha en Miquel una estructura de vora entre una neurosi molt primària que frega moltes vegades una veritable precarietat "psicòtica", però se li pot exigir i confrontar-se a la veritat.
La seva estructura subjectiva respon i produeix una nova reacomodació estructural.
No és el cas d'Antonio, atrapat a la no emergència de la seva tendència genital. Tracta de trobar-la desesperadament i de forma angoixant suporta el seu buit i el pes en cada reclam de la seva dona.
Ha Antonio no se li pot confrontar a res, més aviat acompanyar-lo en el seu patiment i tractar de sostenir-li sense mentir però tampoc recorrent a la veritat.
La seva estructura subjectiva és una closca daliniana, un buit irremeiable i si volen dir-li "Asperger" es podria malgrat el equívoc de tal quadre.
Per a Miguel en canvi hi ha labilitat, recreació fantasmàtica d'una rica eròtica i presència del que genital.
A el mateix temps que es presenta tal precarietat -des de la satisfacció de la tendència a la construcció de l'objecte-cal per a Miguel acompanyar tal recorregut sublimatorio genital amb la destitució paterna, que abans hem assenyalat, no produïda fins a aquest moment en la història d'aquest analitzant .
El pare estava altament considerat.
Aquest moviment destitutivo acabarà cristal·litzant un jo més estable i que permet un reacomodament estructural a el poder el subjecte gaudir de la seva inconscient d'una altra manera.
Però això no s'aconseguirà sense passar primer per una greu crisi que serà el punt d'una nova estructuració dels seus símptomes.
Antoni a canvi pateix la seva angoixa des del buidament esmentat, cristal·litzat per fora de tot sentit de les coses, sense poder produir un deliri que atorgui moviment a l'estructura i veient, passiu i impotent, com els seus dos fills adolescents no només li falten el respecte sinó que l'amenacen i fins arriben a agredir físicament de manera força violenta. Per anys havia pensat que la seva família resoldria les seves grans inseguretats, però avui en dia ja sap que no és així, casar-se ha estat un gran error i no concep com seguir suportant la seva família, com sortir de la situació actual que en veritat és la mateixa des de sempre. La seva crisi, no és la primera, sinó una més d'una llarga sèrie. Ha deixat d'anar al seu treball i creu que ha de continuar per tal senda, no ha de retornar com tantes vegades ha fet i només veu com a solució anar a viure amb la seva anciana mare; allunyar-se de tot d'una vegada per sempre.
Antonio entén que tot el seu daltabaix familiar es deu al seu inconsistència però no aconsegueix tenir una explicació precisa d'aquesta gran fragilitat que l'ha acompanyat tota la vida. Anhela morir, és l'única cosa que calmaria el seu sofriment "[...] No sóc d'aquest món [...]"
Per a Miguel en canvi hi ha una altra doble sèrie vital, que en lloc de cristal·litzar la seva posició en una insuportable immobilitat com en el cas d'Antonio, el projecta cap al demà.
Doble sèrie que s'havia establert durant tants anys, entre aquesta quotidianitat d'avorriment obsesional absent i el seu gaudi clandestí -on la condició és un semblant de penetració a un altre masculí feminitzat. Les entrevistes produeixen en ell un important canvi subjectiu, a el revers d'Antonio. Alguna cosa es ruptura en el seu ordre i produeix una ràpida caiguda del conjunt, en la mesura que el subjecte pot produir un cert reconeixement del que implicat allà d'el gaudi.
En Antonio el que irromp és la idea d'abandonar els anys d'esforç mental inútil per a representar un paper que mai va poder ocupar en el si de la família, ni a la feina; abandonar aquest món per sempre.
Per a Miguel en canvi hi ha un segon moment de resituació de l'angoixa que sobrevindrà quan acaba de consolidar de manera definitiva la seva nova situació familiar. La seva flamant dona -així mateix, també, psicoanalista- se situa en la direcció d'una inscripció institucional radicalment diferent a la que d'una o altra manera imaginàriament ell em representa, de manera més equívoca que precisa.
L'espai d'una elecció plana sobre aquest subjecte, l'anàlisi lenta però inexorablement el porta a les portes de l'acte moral.
Per a Antonio, no hi ha elecció possible, només la volta a l'altre matern se li planteja com a solució a l'insuportable pes de la no poder pensar. "[...] Com suportaré estar amb la meva mare [...]" "[...] He conversat amb gent a la seva sala d'espera que estan veient fa més de catorze anys, potser el meu sigui un problema de temps [...] "
No s'equivoca, toca a l'terapeuta no retrocedir. Tractar de construir un vincle que pel mateix li és impossible i que el alleugi de l'buit, l'allunyi de l'suïcidi i que lentament es vagi podent resituar la seva situació laboral per una pensió d'invalidesa. En aquest cas no hi ha psicoanalista sinó psicoterapeuta que farà el que es pugui.
Per Miquel, per contra, aquest segon moment d'articulació de la seva angoixa és veloç, es produeix un nuament que es gesta en la caiguda dels ideals paterns. Tot en el cas avança precipitadament.
Per a Miguel en canvi hi ha un segon moment de resituació de l'angoixa que sobrevindrà quan acaba de consolidar de manera definitiva la seva nova situació familiar. La seva flamant dona -així mateix, també, psicoanalista- se situa en la direcció d'una inscripció institucional radicalment diferent a la que d'una o altra manera imaginàriament ell em representa, de manera més equívoca que precisa.
L'espai d'una elecció plana sobre aquest subjecte, l'anàlisi lenta però inexorablement el porta a les portes de l'acte moral.
Per a Antonio, no hi ha elecció possible, només la volta a l'altre matern se li planteja com a solució a l'insuportable pes de la no poder pensar. "[...] Com suportaré estar amb la meva mare [...]" "[...] He conversat amb gent a la seva sala d'espera que estan veient fa més de catorze anys, potser el meu sigui un problema de temps [...] "
No s'equivoca, toca a l'terapeuta no retrocedir. Tractar de construir un vincle que pel mateix li és impossible i que el alleugi de l'buit, l'allunyi de l'suïcidi i que lentament es vagi podent resituar la seva situació laboral per una pensió d'invalidesa. En aquest cas no hi ha psicoanalista sinó psicoterapeuta que farà el que es pugui.
Per Miquel, per contra, aquest segon moment d'articulació de la seva angoixa és veloç, es produeix un nuament que es gesta en la caiguda dels ideals paterns. Tot en el cas avança precipitadament.
Aquesta caiguda inevitable, en tant s'ha produït el primer moviment de viratge en l'estructura de gaudi, el confronta de ple a l'altre de la mort matern. Un altre emmascarat, en la significància de l'suïcidi, en el primer moment de resituació de l'saber de la seva angoixa.
Recordem, que la caiguda d'aquest gaudi anterior i la nova estabilització simptomàtica, se'ns presenta com una formació reactiva a l'altre de la mort eludit, en els termes dels seus propis actes.
És a dir, la seva pròpia possibilitat de mort que suposava el seu degradada vida sexual feia obstacle per inscriure tal qüestió com a desig de l'altre. Però no ja envers ell, sinó com a desig de mort de l'altre paternal cap a la seva pròpia mare.
Allà, precisament en aquest altre escamotejat, irromprà un punt de fragilitat estructural.
Així com per a Antonio no hi ha irrupció de la fragilitat. El la habita, com la mort mateixa ocupant el lloc del seu germà mort sota el Crist del Gran Poder cada Setmana Santa; per a Miguel, en canvi, el nou plaer aconseguit pel treball d'anàlisi, cedeix la seva plaça a la veritat de l'estructura per completar el recorregut i cristal·litzar a la fin la diferent posició de gaudi assolida, ja abans, pel analitzant.
Aquesta irrupció és aparatosa en Miquel. El subjecte ha de presentar, a les portes del seu acte ètic, un quadre de profunda confusió mental o de fragmentació yoica en un llenguatge psiquiàtric, o d'una insidiosa divisió subjectiva en acte en un argot psicoanalítica poc usada. Aquest episodi es presenta amb el que li és típic, desgast físic, impossibilitat de conciliar el son durant un parell de setmanes, gran esgotament i confusió mental.
En definitiva, lloc d'una elecció difícil.
El circuit angoixant acaba de tancar el seu cicle a l'produir-se la caiguda total dels ideals paterns, que d'sostenidor de l'orfandat familiar es retalla el fet de no haver pogut aconseguir una sortida exogàmica en aquest desgraciat matrimoni.
Camí, el de l'exogàmia, a què el mateix analitzant es dirigeix, a partir de poder superar aquell moment, sense més dilació i per fora de tota fragmentació.
Irremeiablement alguna cosa calia perdre en aquesta cura entre la recuperació de l'objecte femení i la caiguda de l'ideal patern, però no sense abans de passar per una total desestructuració de el jo com correspon davant tota nova reedició de la Neurosenwahl.
Quadres per cert, aquests falsos brots en les neurosis, poc descrits en la literatura psiquiàtrica i menys encara la psicoanalítica, i que -més enllà de la figura de l'bordeline- en els anys cinquanta s'agrupaven sota la figura de l'surmenage. Desestructuració d'altra banda, més fàcil de trobar en certes crisi de l'adolescència i que deixen materialment a l'subjecte a l'aire de la seva història. O com ens comenta Freud, en el "Projecte d'una psicologia per a neuròlegs", "[...] el retard de la pubertat possibilita l'ocurrència de processos primaris pòstums." Manera a la fi d'entendre el nostre cas d'aquest brillant psicoanalista, on una adolescència tardana pretenia evitar la trobada amb el saber que amagaven els desitjos de mort.
En canvi per a Antonio la vida mateixa és un estar a l'aire i sense història en la seva monòtona repetició de la mili, quan va fugir i el van donar per desertor fins que per casualitat el tinent el va descobrir amagat en la pròpia caseta de el blanc de tir al mig de el camp d'artilleria.
Tots dos s'enfronten a Tànatos, però si per a Miguel aquesta trobada dialectiza l'estructura, per a Antonio el cristal·litza, com sempre, si abrumante patir per fora de la pensada. El ha de romandre amagat a casa, el món l'espanta i amb prou feines pot sortir al carrer per venir a veure. Un malestar insuportable, sense lògica ni concert, per atuir el cap, li tenalla en els interminables anades i vingudes per les entrevistes amb el seu psicoanalista.
¿No veiem llavors a la frescor de la clínica, que és el que està en joc en els dos casos? ¿No és potser en el real d'aquesta experiència patètica de l'subjecte amb das Ding, el punt de "Capitón", el que marca l'estructura clínica?
Crec que tots dos casos mostren la relació elemental, o les diferents modalitats estructurals, en cada subjecte de l'significant a l'gaudi.
L'important en el Diagnòstic diferencial no són les relacions de la paraula als sentits possibles de la polisèmia sinó el nuament entre significant i gaudi. Això ens donarà la clau de la diagnosi i la possibilitat de dirigir la cura en un o altre sentit.
Per Miquel, és, en la reedició d'un capitonado de gaudi elemental on es juga el profund odi a la falta de cos patern i que l'esdevenir de la història familiar va reforçar en el profund abandonament patit. Abandonament radical a dues bandes i que el seu fantasma tracta de mantenir en l'anonimat. Saber que el subjecte pretén ignorar fins preferir pagar amb l'excés mateix del seu desestructuració, fins al final, una posició preservada de tota relació a l'altre de la castració.
Aquest home li costava interrogar per la seva desinterès en engendrar descendència i per la mala vida que li donava a la seva gossa suposadament tan estimada. No podia interpel·lar, en una paraula, per la seva estrany abonament a aquestes formes elementals de la seva gaudi.
Per a Antonio en canvi, la qüestió és més terrible, és l'absència mateixa de desabonamiento entre el gaudi i la cadena significant en una amplitud que sembla trasbazar els límits d'una estructura malenconiosa, donant-nos a entendre la profunda gravetat de l'pronòstic.
Però més enllà de les qüestions de diagnòstic i de pronòstic ambdues estructures clíniques revelen una altra manera d'entendre el punt de Capitón.
Crec, que més que, com un nuament entre significant i sentit tal com ho plantejava Lacan en la seva primera època, potser pugui començar a pensar-se en com investigar aquests lligams primordials de la paraula amb el gaudi.
Per ventura no es visualitza en el nostre relat clínic que es tracta més d'una costura de la paraula a l'gaudi que a una significació el que està en joc en les bases mateixes de l'estructura subjectiva?
Quan Jacques Lacan ens porta el relat, tan remanido entre nosaltres, de el fer-se colpejar el cos, com a tret inequívoc de psicosi en Joyce ¿no aquesta pensant potser que alguna cosa d'un gaudi narcisista no es troba cuit a la paraula?
En aquesta simplicitat clínica, els dos casos exposats, en l'àmbit de la realitat de la consciència, no visualitzen una gramàtica d'un gaudi funcionant en el seu labilitat el primer i l'absència d'aquesta costura en el segon?                                                     
                                        Barcelona 1990.

* Els continguts d'el cas clínic s'han fet anònims per a la protecció de dades i el relat s'ha novel·litzat per evitar qualsevol revelació de secret.