Cognitivisme versus Psicoanàlisi

Hugo Monteverde.

Solidesa versus serietat en l'abordatge del mental.
Quan els Col·legis de psicologia a Espanya sostenen que totes les psicoteràpies que no siguin cognitives conductuals no són científiques sinó que cal situar-les en el registre de les pseudo-teràpies no és un fet que haguem tractar amb indiferència.
Podríem argüir que no sempre ho demostrable és científic, però aquesta seria la sortida fàcil; cal desenvolupar i desplegar el concepte.
M'explico amb un simple exemple clínic; quan una enuresi infantil es resol per mètodes conductuals, que observem:
                                                  doncs que diversos poden ser els abordatges, primer el diagnòstic simptomàtic d'una afecció prevalgués o secundària i després les diferents possibles teràpies. Ara per ara, a una enuresi comú en un nen de 5 o 7 anys no es posarà la reixeta elèctrica de baix voltatge entre el matalàs i el llençol de sota, com era freqüent fa no més de trenta dècades però, potser sí, l'alarma que desperta a l'infant per conductualizarlo d'anar a el wàter. També cal despertar-sistemàticament a determinades hores perquè orini allargant lentament els temps de l'despertar per propiciar la progressiva contenció de la bufeta. I totes aquestes estratègies conductuals, es poden sumar a les psiquiàtriques quan el quadre és rebel amb els tricíclics, la desmopresina, etc. No hi ha dubte que donaran els seus efectes i en un alt percentatge dels casos reduiran o faran desaparèixer el símptoma de l'orinar nocturn.Aquest tractament de les conductes moleculars i molars serà eficaç però no descarta que en un percentatge dels casos es produeixin altres símptomes substitutius, efecte secundari del "científic èxit" terapèutic. Com la irrupció d'una tartamudesa passatgera o no, l'augment de la hiperactivitat o agressivitat, tics de variats signes, o tendències de signe oposat, des de l'absència a les conductes evitatives, formes lleus d'autisme o altres símptomes de major o menor prevalença que normalment irrompen durant el tractament, posteriorment a aquest o davant les exigències educatives en l'escolarització i, altres vegades, molt més tardanament a l'iniciar-se la pubertat.
Que una estratègia terapèutica sigui demostrable i registre seva eficàcia a nivell de l'apaivagament o desaparició de l'símptoma no vol dir que sigui científica; o pot ser que sigui igualment "científicament" iatrogènica.
La cura cognitiva conductual, moltes vegades, està travessada d'una o altra manera per resultats iatrogènics i si no és així, altres casos mostren recidives més o menys severes amb el pas dels anys. També s'observa en les cures cognitiu-conductuals l'aparició d'altres símptomes substitutius que moltes vegades acaben sent "pitjor el remei que la malaltia", per deixar els subjectes en una letargia vital per fora de l'malestar però, en una rutina sense creativitat alguna -anulando qualitats sublimatorias que emergien en els anteriors símptomes- o, el que és encara pitjor, cap a una orientació que moltes vegades reforcen les sortides caracteropáticas.
Darrere de les aparences, amb Iván Pávlov al capdavant, que alguna cosa sigui demostrable en el mètode experimental no implica que a nivell terapèutic -veient el conjunt final d'una cura cognitiva- pugui aportar cap solució o que els seus resultats siguin clínicament eficaços i no introdueixin més complicacions que solucions.
Que un Wilhnneln Wund s'especuli la psicologia dels pobles desbrossant consideracions psicològiques-etnogràfiques de qualitats intel·lectuals i morals per distingir-les de el llenguatge, la religió i els costums, serà un estudi seriós però que ens aportarà molt poc per afrontar uns rituals en una neurosi obsessiva o per desnuar uns símptomes en una histèria conversiva recalcitrant -avui mal anomenada fibromiàlgia o fatiga crònica.

Willam James, investigador dels processos subliminals de la consciència, va escandalitzar el món científic quan va defensar l'exercici lliure de curanderos i sanadors mentals; no sembla tal qüestió molt científica i a la manera de la bona conductista, però ningú podrà negar-nos que ens retrotrau al que Sigmund Freud va denominar psicoanàlisi silvestre.
Tampoc oblidem 1 Eduard Titchener que va caracteritzar els continguts mentals en immenses categories d'imatges, emocions i sensacions pures per descompondre-les en sensacions elementals no recorre a un intrusisme, més de la banda del repeticional que del científic i pacificador?
Herman Ebbinghaus va emprar la repetició com a mesura per a la memòria, el que no és aliè a les pròpies deduccions psicoanalítiques, però amb una finalitat bastant més elemental; pot ser que tinguin una certa afinitat científica-experimental però, per a un fi pràctic d'una cura d'allò mental no és potser molt pobre?
Per no parlar d'un John B. Watson que pretenia suplir el talent de les persones per la fèrria educació per orientar professions, mostrant a les clares com les teràpies cognitiu-conductuals no només són intrusives en els talents subjectius sinó a més absolutament desconsiderades amb les posicions i eleccions ètiques dels pacients.
Robert S. Woodworth que va confrontar a el funcionalisme en contraposició a l'conductisme, no va sortir de l'experimentació animal, amb investigacions demostrables i repetibles però d'escassa transcendència en el marc psicoterapèutic. El seu millor camp clínic no va anar més enllà de la psicometria.
Gustav Fechner que va aportar l'experimentació de la progressió aritmètica de la sensació enfront de la progressió geomètrica de l'estímul, si bé demostrable què consistència ens lliura a les adreces de cura de les neurosis, estabilitzacions en les psicosis i en les reorientacions de les estructures perverses?
I no ens oblidem d'Albert Bandura, pare de l'cognitivisme actual, amb les seves taules de conducta, el planning ambiental i els autocontratos; tot un bon "programa" d'apostar per la compulsió repetitiva com a forma de "modificació" de la conducta en tota una lògica extremadament obsessiva i profundament repressora, on tot brillantor creatiu fineix en la simplicitat.
La llista podria continuar amb Clark L. Hull amb la seva fórmula de la motivació sEr = SHR * D * K i el valor quasi supremacista de la supervivència o amb Eduward C. Tolman amb els seus mapes cognitius en rates i homes. Sense oblidar a Jean Piaget amb les seves etapes de la construcció intel des del agrupament, la reversibilitat, passant després per la seriació fins al punt d'arribada de la lògica abstracta, que Jacques Lacan com sabem va desmuntar, ja que està des del principi en tot el subjecte des de la més tendra infància. El nadó coaptado per la llengua més que la construcció d'un desenvolupament cognitiu al que s'enfronta és al que es desplega en el "Un altre el llenguatge" com anticipació.
Ni solidesa, ni serietat es veu en les teràpies cognitiu conductuals per molta aparença de mètode experimental d'un o altre tipus que apliquin i en les teories, menys encara, pletòriques de reduccionismes i desenvolupaments simplistes amb arquitectures moltes vegades profundament ideològiques.
Com tampoc es veu consistència en l'abordatge psiquiàtric d'alguns problemes de la infància, verbigràcia TDH, TDA o TDHA tan freqüent i cada vegada amb major recurrència en els infants de les escoles primàries. No només es fan servir derivats de l'amfetamina per aplacar-, sinó que en els casos més aguts en E.E.U.U, per citar un exemple, s'arriben a aplicar neurolèptics d'antigues primeres generacions amb antiparkinsonians, com si fos peccata minuta.
Totes aquestes estratègies, passades pel filtre de l'discurs psiquiàtric, amb el beneplàcit de la indústria farmacèutica i el DSM, que ha vingut a reemplaçar el diagnòstic diferencial-amb anuència de l'OMS- marquen, com l'abordatge del mental -més enllà de el cognitiu conductual amb el seu vernís obsesivo- en molts altres camps pren la deriva d'altres iatrogènies no menys rampants al camp dels tractaments en la salut mental.
No és el cas de la psicoanàlisi; aquest va néixer, va créixer i va construir la seva teoria a la base de la diagnosi diferencial psiquiàtric. Es va allunyar de situar-se terapèuticament en la reducció dels símptomes, abans que curar i reduir aquests símptomes tracta de captar una estructura global de la subjectivitat humana cas a cas, construint una clínica de la recerca del particular de cada subjecte i d'adequar el caràcter per a la rendibilitat més beneficiosa per a cada cas.
Més que buscar una reducció simptomàtica, el psicoanalista procura que l'analitzant els resituï per al seu benefici, la seva productivitat i no el seu sofriment. A això en psicoanàlisi en diem buidament de gaudi i retorn a l'símptoma.
"... Jo investigo i Déu les cura" deia Freud de les seves histèriques en la seva primera època.
Així la psicoanàlisi va construir un discurs molt sòlid i amb gran independència de la psicologia convencional i del que avui puguin enunciar els Col·legis d'psicòlegs d'Espanya.
La psicoanàlisi mai va abandonar a l'discurs psiquiàtric tradicional, ja que aquí es va constituir escoltant Freud a un Jean-Martin Charcot o Lacan a un Gaëtan Gatian de Clérambaut passant per tot el Traité de psychiatrie de L'Encyclopédie Medico-Chirurgicale. No és casual que tant Sigmund Freud com el mateix Jacques Lacan fossin metges avesats en neurologia, psiquiatria i en una reflexió permanent sobre el diagnòstic diferencial dels pacients de diferents nosocomios.
Això tampoc implica que el discurs psicoanalític sigui completament científic, ja que no és estructuralment subjecte de l'estadística ja que no pot sortir del particular de cada cas.
La pròpia psicologia clínica diagnòstica, hereva de la reflexió psiquiàtrica d'Henri Ey, i més encara la pròpia clínica mèdica diferencial, no abandonen completament el particular i el cas per cas. Això que és l'anomenada clínica del qualitatiu -i que, ara per ara en aquest segle XXI, naufraga en el magma del que quantitatiu- no vol dir que no comportin discursos molt sòlids.
La psicoanàlisi, és de llarg, en el camp de la salut mental, el diagnòstic diferencial i l'abordatge terapèutic, un discurs molt compacte, sòlid, de gran consistència lògica i que va de la mà de l'discurs psiquiàtric clàssic; a anys llum de totes les carrinclones estratègies psicològiques actuals de dissemblants protocols i orientacions.
Ara bé, la solidesa d'alguna cosa, la naturalesa consistent d'un saber fer, amb uns resultats precisos, no impliquen necessàriament la garantia d'una serietat.
Si fem una mirada a la diagnosi diferencial en medicina, a aquesta altre temps pràctica que arribava a conclusions sòlides sense massa proves complementàries, on s'explorava a el pacient, es practica l'anamnesi sobre els seus patiments i s'articulava una conclusió diagnòstica, veiem en aquesta complexa i difícil gairebé -Artística pràctica- una gran solidesa.
Però això no garanteix una serietat de l'acte mèdic. I no la garanteix ja que implica un gran saber mèdic, una intuïció exquisida de relacionar símptomes amb un territori de subtils límits per fora de la convenció de qualsevol protocol i no tots els professionals estan a l'altura de tan intricat saber.
D'allí vénen aquests famosos protocols tan a l'ús en la pràctica mèdica actual, per garantir una pràctica en medicina eficaç davant l'evidència que la sapiència de la diagnosi diferencial metge no és per a tothom, només per a alguns elegits. Escoltar la disfunció d'una vàlvula mitral sense necessitat d'un ecocardio no és tasca per a tothom.
D'això que cada vegada més, aquest subtil art de la diagnosi diferencial, sigui substituït per aquests protocols d'actuació amb l'augment exponencial de les sub-especialitzacions mèdiques que pretenen la garantia diagnòstica en el quantitatiu de les proves complementàries més enllà del que qualitatiu.
En la psicoanàlisi, com en el altre temps art metge, no existeixen protocols com sí que passa en les teràpies cognitives-conductuals i d'altres biaixos.
La psicoanàlisi veu, en el seu quefer clínic, un territori sòlid però no apte per a qualsevol per la qual cosa seriós no està garantit; la psicoanàlisi és un art que està lluny de creure científic, que no és protocolarizable, que no és per a tots i que lluny està de creure estandarditzable com "deliren" els psicòlegs abocats a l'cognitivisme conductual.

Tots aquests arguments no deixen de desautoritzar cert biaix de Jacques Lacan en la seva aposta pel funcionament més que per l'individu; i és constatable com l'individualisme en les nostres institucions retorna de manera perversa per no trobar el seu lloc en el propi dispositiu de la passada. Tampoc va ser una idea molt feliç, per part de Sigmund Freud, delimitar el discurs psicoanalític de el de la medicina, va abastar més camp, el que no està malament, però el va reenviar a certa estultícia com es va corroborar amb tots els desenvolupaments teòrics dels post freudians.
Ni tanta solidesa científica i tampoc tanta serietat en els cognitiu conductuals versus a una gran solidesa en el discurs psicoanalític però amb poca serietat en general, avui per avui, en la seva transmissió. Seguim amb els mateixos problemes amb què es va topar Sigmund Freud a l'difondre i ensenyar la pràctica i la reflexió en psicoanàlisi.
                                                                                
           Confinament a Barcelona, ​​24 d'abril de l'any 2020.